Un fons d'eternitat | Barcelona Open Banc Sabadell
25/03/2020

Un fons d'eternitat

Adoraven el que feien. Van revolucionar el llenguatge televisiu del tennis. I encara que tot va tan ràpid, no podem perdre el contacte amb la vida i els llocs en els quals ens trobem. La realitat sempre té un fons poètic en un món que és una suma d'instants.

Es compleixen 60 anys de la primera retransmissió esportiva en directe diferent al futbol: la final de la vuitena edició del Trofeu Conde de Godó (el 15 de febrer de 1959 s'havien inaugurat les emissions de televisió a Catalunya amb la retransmissió del partit de futbol Reial Madrid – FC Barcelona). Aquesta final del Godó de 1960 en el Reial Club Tennis Barcelona-1899 va coincidir amb l'estrena d'una nova pista central, “la pista màgica de Pedralbes”.

Va enfrontar a l'espanyol Andrés Gimeno i a l'italià Giuseppe Merlo. Va guanyar el primer professional del tennis a Espanya en tres sets (6-1, 6-2, 6-1). No va jugar amb el seu habitual estil, amb el seu millor recurs, servei i volea. El seu pare, que era el seu professor i entrenador, li va aconsellar que només pugés a la xarxa per a donar-li la mà al seu adversari. Gimeno es va convertir en el primer espanyol a guanyar el Godó. Conten que el seu triomf li va proporcionar una alegria immensa a Carlos Godó Valls, una espècie de mecenes seu.

Merlo, italià de Merano, va ser un dels inventors del revés, un cop que va transformar l'esport de la raqueta. En semifinals va guanyar a l'australià Roy Emerson. Gimeno va arribar a la final després d'eliminar al també australià Neale Fraser. Aquest any es va disputar també la final del “torneig individual damas” entre “la senyoreta Hearther Segal i la senyoreta Pilar Barril Fuster”, una de les pioneres del tennis femení espanyol. Va guanyar la sud-africana Segal.

La narració de la final del Godó en TVE va ser a càrrec de Carlos Pardo. Federico Gallo es va encarregar de les entrevistes. Pardo era una de les grans signatures d'El Mundo Deportivo i corresponsal a Espanya de L’Equipe. Havia estat nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, on li va ensenyar a nedar el fill del compositor Enrique Granados. Gallo, dotat d'una excel·lent veu radiofònica, va començar en RNE sota la tutela de Juan Viñas. La seva oportunitat d'or li va arribar en TVE amb el programa “Esta es su vida”. Aquest any de 1960 narraria les noces de l'aristòcrata espanyola Fabiola de Mora i Aragó amb el rei Balduino de Bèlgica. Quatre maratonianes hores per a tractar de millorar la imatge d'Espanya en l'exterior i convertir a la jove en un model a seguir per la societat catòlica del país. 

Gallo, que es va guanyar la confiança d'Adolfo Suárez, es dedicaria finalment a la política, com a governador civil d'Albacete, Múrcia i Barcelona. Pardo va passar el testimoni a Juan José Castillo, que amb la seva veu de comentarista cinematogràfic en les seves inoblidables transmissions i la seva exclamació “¡Entró, entró!” provocava el goig dels teleespectadors quan la bola impulsada per un tennista espanyol botava just en les ratlles que delimiten la pista de joc.

Andrés Gimeno, igual que Lis Arilla, Manuel Santana, Juan Manuel Couder, Juan Gisbert i Manolo Orantes van inspirar a Jaime Gil de Biedma per a escriure els seus versos: “Jo vaig néixer, perdoneu-me,/en l'edat de la pèrgola i el tennis”. Els poetes jugaven a tennis. JV Foix, doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, explicava a la seva casa de Sarrià que era costum jugar els diumenges a la tarda a tennis i després, ballar. Un dia, en el ball, una noia li va preguntar si era familiar del Foix que escrivia i el poeta va tirar pilotes fora: “Sembla que tenim un parentiu llunyà”. I la noia es va venir a dalt: “Ja li dirà quan ho vegi que és un imbècil”. (En aquella època, la gent no es tutejava).

Foix escrivia i era un joc. Deia que treballar, en el sentit literari, era per a ell com disputar un partit de tennis: treballava en un joc d'idees, que era el més semblant a jugar amb la pilota. Salvador Espriu deia: “En aquest món tot es guanya i tot es perd”.

Gil de Biedma va escriure: “Que la vida anava de debò, un ho comença comprendre més tard”. El lema de Foix, per a qui el silenci del tennis era una consigna moral que marcava una inclinació per la severitat ètica, era: “Viure l'instant”. Cada instant és un moment de la vida que hauríem de viure en tota la seva integritat. L'instant és com un llamp celestial. Màrius Sampere, un altre admirat poeta que va barrejar el quotidià amb una metafísica no exempta d'ironia, va escriure: “Cada instant/és el miracle/de no morir ara mateix”.

Cada instant tanca un fons d'eternitat.

 

Pere Ferreres